Vivim en una era d’hiperactivitat, de mirades furtives al rellotge i d’agendes plenes de compromisos. La humanitat sempre ha sentit amb preocupació la presència i el poder del temps i ha ideat mecanismes cada cop més precisos per mesurar-lo. El rellotge s’ha convertit en el petit motor que ens assenyala el rumb des que ens despertem cada matí. Veiem córrer les seves busques i ens afanyem a consumir, a col·leccionar tants béns i experiències com ens sigui possible. ‘El temps és or’ i el dia mai no té suficients hores a la Societat del Benestar.
La gosadia de crear espais per a la lentitud s’imposa com a necessitat enmig de l’agitació de la vida moderna. Per què anem tan ràpid? On anem amb tanta urgència? Caminar, en lloc de córrer, fa que el món sigui més gran i, si els prestem atenció, posa de rellevància els detalls que sovint ens passen desapercebuts. No es tracta de fer apologia de la desídia, tampoc de renunciar a la tecnologia que ens fa la vida més fàcil. Senzillament podem provar d’entendre el temps no com un recurs finit que se’ns escapa de les mans, sinó com una oportunitat per viure en equilibri amb el món.
pausa, 